«Estem patint les conseqüències d’una economia low cost», em deia un amic l’altre dia. «La crisi ha reduït els pressupostos i esperem aconseguir els mateixos resultats que abans però pagant molt menys»
«Estem patint les conseqüències d’una economia low cost», em deia un amic l’altre dia. «La crisi ha reduït els pressupostos i esperem aconseguir els mateixos resultats que abans però pagant molt menys». Per desgràcia aquests principis s’han generalitzat. Molts professionals no tenen més opció que acceptar el xantatge, mentre que altres intenten buscar alternatives dignes. Sigui com sigui, l’estratègia té una víctima: la qualitat.
En premsa aquest impacte és evident. Un altre amic meu, periodista cultural amb més de vint anys d’ofici, ha decidit deixar totes les col·laboracions que feia perquè amb el que li pagaven ja no es treia ni un sou de mileurista. La quantitat d’hores que havia de posar-hi per entregar una feina amb cara i ulls no compensava els minsos xecs que rebia a finals de mes. Mentre ell es dedica a altres coses, el seu lloc als mitjans l’acabaran ocupant persones amb menys experiència o que completen la feina amb menys esforç. Qualsevol consumidor atent notarà la diferència.
Juntament amb la cultura, un àmbit del periodisme que està patint severament els estralls del model low cost és la ciència, i això és molt perillós. N’hem vist un parell d’exemples darrerament. El primer és el cas de la Nadia, la nena amb tricodistròfia que els seus pares van usar durant anys per ensarronar la gent i recaptar així fons per a un tractament miraculós que, òbviament, no existia. Diversos mitjans van contribuir innocentment a l’engany sense ni parar-se a pensar que la majoria del que deien no tenia cap mena de sentit des d’un punt de vista mèdic.
Qualsevol persona amb uns coneixements científics mitjans ho hauria pogut detectar. Una cosa especialment trista és que l’últim diari que va cometre l’error d’amplificar la perversa estafa, cosa que va precipitar el descobriment de les falòrnies, fa pocs anys tenia una de les millors seccions de ciència de la premsa ibèrica. Sembla que les retallades l’han deixat sense ni tan sols algú de guàrdia que pugui evitar desastres d’aquesta mena. No és només un problema d’honor: ara pagaran justos per pecadors perquè ens ho pensarem dues vegades abans de donar diners per ajudar una persona malalta.
El segon cas potser no és tan evident. Fa unes setmanes alguns mitjans anunciaven que menjar greixos afavoria les metàstasis. Això es basava en un treball espectacular d’un grup de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, dirigit per Salvador Aznar Benitah, que presentava una forma de reconèixer les cèl·lules responsables de les metàstasis gràcies a una proteïna que tenen a la membrana, que permet a la cèl·lula captar el greix que hi ha a la sang. El més important és que això proporciona per primera vegada una possible diana per dissenyar fàrmacs contra la metàstasi, la principal responsable de la mort a causa del càncer. L’impacte que podria representar per als tractaments del futur seria fenomenal. Però, enlloc d’això, la majoria de titulars destacaven un possible efecte de la dieta en el pronòstic dels càncers, que no era pas el que deia l’article original.
L’estudi usava uns ratolins transgènics amb tumors orals sotmesos a unes dietes i unes condicions que no són directament extrapolables als humans. Per tant, encara és prematur parlar dels efectes que menjar menys greixos tindria en els malalts. L’article això ho deixa ben clar, però les notícies se saltaven aquestes precaucions. El més probable és que no tardem a veure recomanacions benintencionades que exhortaran els qui pateixen un càncer a bandejar els greixos, quan encara no tenim prou dades per concloure-ho i qui sap si fins i tot podria ser contraproduent.
És cert que els caps de premsa de les institucions de recerca embelleixen els resultats per fer-los més atractius per als mitjans, però ningú hauria de publicar una nota sense invertir uns minuts a anar a la revista que conté el treball que es vol donar a conèixer i comprovar exactament quines conclusions presenta. Només cal una mica de temps i una certa experiència prèvia en el camp, però aquestes són precisament les dues coses de les quals avui en dia creiem que podem prescindir. Al final, la informació que difonem surt distorsionada.
Els anglosaxons resumeixen aquesta situació amb la frase you get what you pay for, que vol dir que si pagues una misèria, obtindràs una misèria.
En premsa aquest impacte és evident. Un altre amic meu, periodista cultural amb més de vint anys d’ofici, ha decidit deixar totes les col·laboracions que feia perquè amb el que li pagaven ja no es treia ni un sou de mileurista. La quantitat d’hores que havia de posar-hi per entregar una feina amb cara i ulls no compensava els minsos xecs que rebia a finals de mes. Mentre ell es dedica a altres coses, el seu lloc als mitjans l’acabaran ocupant persones amb menys experiència o que completen la feina amb menys esforç. Qualsevol consumidor atent notarà la diferència.
Juntament amb la cultura, un àmbit del periodisme que està patint severament els estralls del model low cost és la ciència, i això és molt perillós. N’hem vist un parell d’exemples darrerament. El primer és el cas de la Nadia, la nena amb tricodistròfia que els seus pares van usar durant anys per ensarronar la gent i recaptar així fons per a un tractament miraculós que, òbviament, no existia. Diversos mitjans van contribuir innocentment a l’engany sense ni parar-se a pensar que la majoria del que deien no tenia cap mena de sentit des d’un punt de vista mèdic.
Qualsevol persona amb uns coneixements científics mitjans ho hauria pogut detectar. Una cosa especialment trista és que l’últim diari que va cometre l’error d’amplificar la perversa estafa, cosa que va precipitar el descobriment de les falòrnies, fa pocs anys tenia una de les millors seccions de ciència de la premsa ibèrica. Sembla que les retallades l’han deixat sense ni tan sols algú de guàrdia que pugui evitar desastres d’aquesta mena. No és només un problema d’honor: ara pagaran justos per pecadors perquè ens ho pensarem dues vegades abans de donar diners per ajudar una persona malalta.
El segon cas potser no és tan evident. Fa unes setmanes alguns mitjans anunciaven que menjar greixos afavoria les metàstasis. Això es basava en un treball espectacular d’un grup de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, dirigit per Salvador Aznar Benitah, que presentava una forma de reconèixer les cèl·lules responsables de les metàstasis gràcies a una proteïna que tenen a la membrana, que permet a la cèl·lula captar el greix que hi ha a la sang. El més important és que això proporciona per primera vegada una possible diana per dissenyar fàrmacs contra la metàstasi, la principal responsable de la mort a causa del càncer. L’impacte que podria representar per als tractaments del futur seria fenomenal. Però, enlloc d’això, la majoria de titulars destacaven un possible efecte de la dieta en el pronòstic dels càncers, que no era pas el que deia l’article original.
L’estudi usava uns ratolins transgènics amb tumors orals sotmesos a unes dietes i unes condicions que no són directament extrapolables als humans. Per tant, encara és prematur parlar dels efectes que menjar menys greixos tindria en els malalts. L’article això ho deixa ben clar, però les notícies se saltaven aquestes precaucions. El més probable és que no tardem a veure recomanacions benintencionades que exhortaran els qui pateixen un càncer a bandejar els greixos, quan encara no tenim prou dades per concloure-ho i qui sap si fins i tot podria ser contraproduent.
És cert que els caps de premsa de les institucions de recerca embelleixen els resultats per fer-los més atractius per als mitjans, però ningú hauria de publicar una nota sense invertir uns minuts a anar a la revista que conté el treball que es vol donar a conèixer i comprovar exactament quines conclusions presenta. Només cal una mica de temps i una certa experiència prèvia en el camp, però aquestes són precisament les dues coses de les quals avui en dia creiem que podem prescindir. Al final, la informació que difonem surt distorsionada.
Els anglosaxons resumeixen aquesta situació amb la frase you get what you pay for, que vol dir que si pagues una misèria, obtindràs una misèria.
Comentarios
Publicar un comentario
Moltes gràcies. Ens pot contactar al +33786568901