Són, com escriu sovint, veritables “paisatges de postal”. Fotògraf empedernit que no pas formalment professional, Jordi Troguet acaba de veure com les imatges -d’arreu, però especialment d’Andorra- que té penjades al portal Flickr han sobrepassat el milió de visitants.

Són, com escriu sovint, veritables “paisatges de postal”. Fotògraf empedernit que no pas formalment professional, Jordi Troguet acaba de veure com les imatges -d’arreu, però especialment d’Andorra- que té penjades al portal Flickr han sobrepassat el milió de visitants.

I no és maco, això?” És una de les seves expressions habituals. El convit a iniciar una conversa o a fixar-se en algun detall que a la majoria se li hauria escapat. I que ell acabarà captant amb la seva càmera. Amb les seves càmeres. Una mena de crossa lingüística que Jordi Troguet reprodueix lleugerament canviada a la xarxa. “K bonica Andorra”, escriu molts cops acompanyant una de les moltes, moltíssimes fotografies, que penja al seu perfil personal de Facebook o al perfil que té obert als fans. Més de tres mil en encara no un any que es delecten de les imatges que deixa com a testimoni del seu domini de la tècnica fotogràfica, del seu ull clínic, dels seus viatges. Excursions pel Principat o fora d’ell. Troguet, o millor dit les seves creacions fotogràfiques, fa uns dies van arribar al milió de visites al portal especialitzat en imatges Flickr. Va començar a oferir les seves “postals” el 2007. I de llavors ençà n’ha penjat poc més de set-centes. Poques comparat amb altres malalts de la foto i, encara menys per haver arribat al milió de visitants. Va assolir la xifra màgica amb una imatge de la piscina instal·lada a Pal (Pal i la vall del nord, dos dels seus indrets preferits) per fer-hi wakeboard. Mirin la foto (al capdamunt a l’esquerra) i hi veuran qualsevol cosa menys la piscina.
    Troguet parla amb emoció de les seves filles fotogràfiques. Però restant-se mèrit. “Faig una mica de tot. D’Andorra i de fora”, explica. I si se li demana que si són els paisatges el seu fort quan retrata el Principat no ho nega pas. “És que a part de botigues i de carrers tenim un país molt maco.” I ell gaudeix del paisatge. “Però no paro fins que acabo tenint la foto del paisatge tal com jo el veig. I em puc passar cinc i sis hores a la muntanya fins que em surti allò que vull.” Actualment, la majoria de fotografies que publica a la xarxa són en format HDR. Alta resolució i la suma de tres instantànies diferents que foses per un programa específic informàtic (Lightroom, perquè “el Photoshop no el sé fer anar, només l’utilitzo per posar el nom a les fotos”, que marca totes) agafen un sentit especial. Els cels o l’aigua adopten unes tonalitats espectaculars. “M’encanta buscar coses impossibles, coses rares”, explica Troguet alhora que deixa clar que “les de nit són les fotos més difícils”. Però es pot passar nits senceres somniant una imatge concreta i intentant-la captar. “Esperant que girin les estrelles” i gràcies a exposicions llarguíssimes aconseguir creacions úniques. Com fa amb l’aigua. Converteix els rius “en una mena de seda. Busco que les fotos tinguin vida. És el que m’agrada”.
    Quin repte fotogràfic té plantejat? “Una aposta és fotografiar fruits, un gerd o una maduixa, per exemple, caient a una cullera plena de llet just en el moment que es produeixi l’esquitx.” En parla amb intensitat. Ho viu. Però de seguida hi treu ferro: “En principi, tot és posar-s’hi.” I s’hi posarà. “Tu no veuràs la foto i jo sí. Tinc una vista molt fotogràfica”. I la paciència, la dedicació, les ganes i el coneixement tècnic que va adquirir al laboratori fotogràfic nacional al costat de Josep Maria Ubach i, sobretot, de Jordi Pifarré Pantebre. En el darrer viatge que va dur a terme, va fer fins a 1.800 fotografies. Se sol guanyar els retrets simpàtics dels fills. Les passejades es fan interminables. En això la fotografia digital ha estat una mala companya. “És genial. De seguida saps el resultat. I si cal ho pots corregir.” Perquè Troguet és home d’un sol clic. “Jo disparo un cop. Són aquelles dècimes de segon. I si queda bé, d’acord. Si no, una altra. Disparar ràfegues no m’agrada.” De fet, insinua, no té mèrit per a ell. I si la tecnologia digital és bona per a certes coses, no ho és tant per a d’altres. D’àlbums en paper pocs en fa. I té dubtes (el futur “és incert”, afirma) sobre les possibilitats de conservació a molt llarga durada dels arxius. I ell no sap pas quants en té. O quantes fotografies ha pogut arribar a fer. Milions segur. Telèfon mòbil inclòs.
    Perquè assegura que el mòbil també és una bona arma fotogràfica. Per a segons què, és clar.  No li fa gràcia presentar-se a concursos –“no m’agrada que es valori si em mereixo un premi o no; una altra cosa són els comentaris      de la gent al Facebook”, que sí que segueix– i “m’empipa haver de fer fotos per obligació” malgrat que a la família no se sol salvar de fer els reportatges oficials. Malgrat tot, ell no és tècnicament professional de la fotografia. Per vocació, dedicació i tècnica, segurament. Però no en viu. “No vull treure la feina a ningú.” Per això no cobra mai cap fotografia. “En tot cas les regalo.” I segurament per això sempre ha rebutjat les propostes de recollir imatges seves en un llibre. “No ho sé si el vull o no el vull, però em fa una mica de basarda. En canvi, quan he vist alguna foto meva en un llibre m’ha encantat.” Ho diu Troguet. Jordi Troguet. El fotògraf del milió. Del milió de visites.

"TINC 280 CÀMERES"

Deu tenir un bon equip, en Troguet. “Sí, sí”, respon. I quan li demanes concrecions... dispara. “Tinc 280 càmeres. De les primeres analògiques a les digitals. D’espies. De tot”, explica. I potser n’ha llançat alguna de les que ha usat en algun moment de la seva vida. Però s’estranyaria. Les conserva com una mena de col·lecció. Un petit museu. I, ep, ara no les utilitza totes. Potser ni tan sols la meitat. Però encara en fa servir unes quantes desenes. I quan surt a la muntanya pot ser que em porti unes quantes damunt. Això sí: per moltes càmeres que tingui és fidel a dues marques: Leica i Nikon. Veritables devocions.

PERFIL

JORDI TROGUET

EMPRESARI

L’home a una càmera (i a un autocar) enganxat

Afable, xerraire i de la broma, Jordi Troguet Ribes no és fotògraf. La vida se la guanya dirigint (i posant-se al volant quan cal) les regnes de l’empresa de transport de viatgers Hispano-Andorrana. La va crear a final de la dècada del 1980. L’origen de l’empresa cal buscar-lo en el transport dels practicants de l’esquí. De Pal al centre del país i a l’inrevés. Ell era monitor i va veure que podia fer els trasllats tant o més bé que com es feien fins llavors i a un preu més raonable. D’aquelles primeres furgonetes i petits busos per baixar i pujar de pistes en va acabar creant els serveis més generals que ara presta. Abans havia estudiat electrònica i havia estat eventual a la conselleria d’Educació. Just al laboratori fotogràfic nacional. Allí va aprendre a fer fotos. El seu darrer reportatge va ser el seguiment del primer cap de Govern oficial, Òscar Ribas, el 1982. Va provar de muntar un negoci de fotografia a Pal i els fotomatons que encara es poden observar a l’estació d’autobusos. Però no se’n va sortir. Vaja, amb els autocars, sí.